La Puta realitat

En Pau era un jove que treballava molt en la seva empresa industrial, on poc a poc, esforçant-se anava fent fortuna i anava avançant. Així van transcorre uns quants anys, fins que un dia, al tornar de la feina va trobar-se la casa envaïda per uns okupes. Va entrar a casa seva i va intentar fer-los entendre que aquell era el seu habitatge, però va ser en va, doncs els nouvinguts havien forçat el pany i tenien l'intenció de quedar-se per sempre.
En Pau va mirar les pintes que feien aquella gent, i va detectar que hi havia dos grups:
uns anaven més aviat mal vestits, tenien el cap rapat, portaven arracades, botes, i fins-hi tot navalles. Els segons, però anaven vestits amb cares peçes de vestir, eren sentats als llocs més còmodes de la casa i n'hi havia un que semblava manar. Quan en Pau va fixar-se be en aquest últim, va descobrir que era el seu veí, en Felipe.
Va anar a demanar-li explicacions, però quan s'hi va apropar, uns quants d'aquells okupes mal vestits, li van barrar el pas i des de el seu còmode lloc, en Pedro li va dir alguna cosa en una llengua estrangera que ell no entenia.
Va sortir de casa seva desmoralitzat però decidit, aniria a veure les forces de la justícia per a que l'ajudessin. Un cop a la seu de les forces de la justícia, va explicar-los-hi tot l'ocorregut i el van acompanyar uns quants fins a casa seva. Però va ser en va, ja que els okupes havien canviat el pany de la porta i els homes mal vestits no els deixaven entrar.

Així va ser com en Pau va veure's sol fora de la seva treballada casa.

Finalment, els estrangers, van fer-lo entrar i li van dir en aquella llengua que no entenia que a partir d'aquell moment havia de treballar per sempre al seu servei, que tot el que guanyes els-hi ho hauria de donar a ells, que hauria d'aprendre aquella llengua que no entenia i que no podria parlar la seva pròpia. En Pau lògicament va intentar replicar a totes aquelles imposicions, però entre tres dels okupes mal vestits, el van començar a agredir fins quasi matar-lo, però va sobreviure.

I així van pasar molts anys, segles… aquells homes estrangers de llengua desconeguda oprimien i robaven en Pau, però en Pau resistia perquè no volia morir i cada cop que el maltractaven, cada dia de vexacións morals, ell aguantava i no es rendia, esperant, algún dia tenir el valor d’autoconvèncer-se de que és capaç de fer fora als okpues.

De cop i volta, en Pau va obrir els ulls, esverat, tot era fosc, a palpentes va buscar el pulsador per obrir la llum. Tot havia estat un malson? Va aixecar-se i va rentar-se la cara, un cop més despert va apujar la finestra de la seva habitació i allà al devant, va veure un cartell del “Ministerio de Defensa”.

No havia estat cap malson, era tot real.

Agressió al ús del català

Un carter de Cala d'Or (Santanyí, Mallorca) ha denunciat els propietaris d'un bar d'aquesta localitat per haver-lo agredit per haver parlat en català. Jaume Estelrich, originari de Felanitx, afirma que just entrar ja va haver de sentir com criticaven els funcionaris, de manera que va decidir sortir del bar, moment en què l'amo de l'establiment el va seguir i li va demanar el seu nom. En respondre "Jaume Estelrich", l'encarregat li va etzibar "Qué dices? Te he dicho que me h hables en castellano!", segons recull el Diari de Balears.

Un cop el carter va tornar a respondre "Jaume Estelrich, som jo", afirma que l'encarregat es va encendre i el va començar a insultar, per després passar a l'agressió física. Quan en Jaume es va intentar defensar, van sortir dos cambrers de l'establiment i es van afegir a l'agressió. El carter caigué a terra, on va ser colpejat repetidament. Després de l'atac, es va dirigir a un centre d'atenció primària i poc més tard va presentar la denúncia. L'Obra Cultural Balear ha donat suport a a l'agredit, i considera que l'agressió s'emmarca "en el clima d'impunitat i de menyspreu cap a la diversitat lingüística impulsat des de determinats sectors polítics, intel·lectuals i mediàtics".

L'entitat ha remarcat que existeix "un augment exponencial dels casos de discriminació lingüística durant els darrers anys, molts d'ells a àmbits oficials com ara la salut, la justícia o la seguretat ciutadana. També el món comercial i de la restauració ha estat una font constant de conflictes". L'OCB assegura que "la no equiparació de drets i deures entre castellà i català a l'Estatut de Balears també dóna ales a les actituds hostils a la llengua catalana".

I ara que vingin els del "manifiesto" a explicar-nos que a les zones bilíngües hi ha risc de desaparició del español.

Reflexioneu-hi

SENTIMENT CRUEL

En aquests dies de principi d’estiu, tothom esta pendent del mundial de futbol que es celebra a Austria i Suïssa en la que la selecció espanyola esta fent un bon joc i fins-hi tot ha pasat de quarts.

És dur i cruel per als amants del futbol, veure com l’assimilació a espanya del nostre territori, fa que familiars teus, que sòn més catalans que la botifarra i l’espardenya, que t’han transmès la cultura, la parla i el sentiment de ser català ara animin als que fins fa uns dies eren “aquells” amb tota l’il.lusió, com si haguessin estat esperant aquest esdeveniment tota la vida…Aquesta, és una prova més de la implantació de la cultura espanyola, que poc a poc aniquila la catalana.
És dur i cruel per als amants del futbol, veure que el conjunt que et representa territorialment, no ho fa ni de bon tros nacional i sentimentalment i et sents frustrat veient pasar els partits sense poder acavar de disfrutar-los, sense viure la veritable essència del fútbol, perque et fa falta l’il.lusió de sentir’t-hi repressentat i de poder animar la teva selecció. I és per aquest motiu que necessitem una selsecció nostra, i és per aixó que haurem de lluitar molt per tenir-la, perque el futbol, és el gran esport que uneix a tothom, fins-hi tot als grans rivals, uneix afeccionats de Boca i River, del Barça, del Madrid i del Atlètico de Madrid, afeccionats de Inter i Milan… I si pot fer aixó amb rivalitats eternes, imagineu l’unitat que assoliriem els catalans, seria una unitat que aniria molt més enllà de la que la política hipòcrita i interesada que es practica a les nostres contrades ens pot nul.lament oferir, uniria més que si ens tornessin a dissoldre la Generalitat.

No caldria apuntar-se a seleccións de colons, ja que amb la nostra estariem millor representats i amb una bona campanya publicitaria com la que esta duent la cadena emissora dels partits de la selección, assoliriem nivells d’unitat que ara mateix ni m’atreveixo a somniar.

Per aixó, hem de jugar tots junts per a assolir la oficialitat de la nostra selecció, ja que és una eina imprescindible per a la plena sobirania.

Incident lingüístic a Crevillent, de Víctor Alexandre

Avuir us dono a conèixer aquest gran home que és en Víctor Alexandre, amb la seva última publicació, una crónica que exemplifica i dona consell per afrontar una situació que ens pasa dia a dia, a tots nosaltres. Simplement us aconsello que ho llegiu, i si no és mol demanar, que ho apliqueu, perque ser català no és cap vergonya:

Incident lingüístic a Crevillent

El passat 30 de maig, convidat per la secció local d’Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre “Nosaltres, els catalans”. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d’integració dels nouvinguts. L’endemà al matí vaig baixar al bar de l’hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l’única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:

---Un cafè amb llet, si us plau.
---¿Cómo?
---Un cafè amb llet.
---Será un café con leche –posant émfasi en les paraules ‘con leche’.
---És el que he dit: un cafè amb llet.
---A mi me habla en español.
---És una ordre?
---A mi me habla en español.
---No, jo parlo en català.
---No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.
---Aleshores, si no m’entén, com és que respon tot el que dic?
---Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.

Quan l’interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència- és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l’hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que “Estamos en España” i que jo tenia l’obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials ‘en sus comunidades’. Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l’espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente-, en els sobrets de xampú i gel de bany de l’hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.

No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que “hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación”. Naturalment, vaig haver de dir-li que l’única persona mancada d’educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: “Váyase usted a la mierda”. Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l’expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d’Alacant dintre d’una hora i mitja i si els guàrdies civils volíem fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l’obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l’obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l’article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s’hi va afegir el guàrdia jurat de l’hotel, que es pensava que m’insultava dient-me “charnego” mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m’escoltava. També s’hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d’Acció Cultural, me’n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de ‘café au lait’ o ‘kaffee mit Milch’. Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació-, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un “negre” insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m’entenien perfectament i que els guàrdies civils -fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol- es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m’hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s’haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d’un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/incident_linguistic_a_crevillent.html
http://www.victoralexandre.cat

"Ordenadores para todos"

La regió espanyola d'Extremadura, situada a la meitat sud de la Península Ibèrica, té l'honor de ser la regió mundial amb la proporció d'ordinadors per alumne més alta del món. De fet Extremadura ja liderava sorprenentment aquesta classificació tecnològica des de fa anys, una dada que fa reflexionar, sobretot si tenim en compte que Extremadura és una de les regions menys desenvolupades de l'Estat espanyol i que més inversions estatals rep -i seguirà rebent, segons Zapatero- per compensar aquesta teòrica "pobresa". Fins i tot el diari econòmic britànic Financial Times s'ha fet ressò en alguna ocasió d'aquest "ratio" increïblement alt d'ordinadors per alumne extremeny.

Ara, però, Extremadura liderarà encara més clarament aquest rànquing. I és que la conselleria d'Educació de la Junta d'Extremadura va informar la setmana passada que tots els instituts d'educació secundària d'aquesta regió dispondran d'aquí poc d'un ordinador per cada alumne, així tal com sona, i fins i tot una pissarra digital interactiva per a tota la classe. Segons la consellera Eva María Pérez, la decisió de passar d'un ordinador per cada dos alumnes, a un per alumne "és un salt qualitatiu fonamental en el model d'aula tecnològica". I va afegir que els ordinadors en qüestió "seran portàtils".

En total, la conselleria té previst adquirir unes 250 pissarres digitals que se sumaran a les 558 ja existents. Pel que fa al "parc" d'ordinadors, és previst que se'n comprin 67.000 unitats, que se sumaran a les 30.000 ja existents avui en dia, i es renovaran així mateix els 3.200 ordinadors del professorat d'institut. La consellera va reconèixer que Extremadura és "capdavantera mundial" en la implantació de les tecnologies de la informació a l'educació.

La conselleria també acaba d'aprovar uns ajuts a fons perdut per a les famílies i estudiants, de cara a que puguin comprar equips informatics particulars i per subvencionar l'accés a Internet tant dels mateixos estudiants com de les seves famílies.

Totes aquestes dades espectaculars contrasten, naturalment, amb les dades que qualsevol alumne dels Països Catalans, sigui del territori que sigui, pot constatar a les aules de secundària del seu institut. La diferència de tracte entre uns i altres és naturalment abismal, però les diferents conselleries d'Educació del Principat, País Valencià i Illes Balears (i els departaments nordcatalans, així com els instituts de la Franja) senzillament no disposen del pressupost necessari per a ni tant sols acostar-se remotament a aquesta proporció d'un ordinador per alumne. Ni molt menys, pantalles tàctils digitals, ni subvencions per a la connexió a Internet.

La despesa sorprèn, no només per innovadora, sinó precisament perquè prové d'una regió que, segons la mateixa administració extremenya, necessita molta inversió estatal. Zapatero ja ha confirmat que Extremadura continuarà essent capdavantera en rebre diners de les arques estatals. Diners que posteriorment hom empra per a donar uns serveis que qui es dedica a omplir aquestes arques estatals, com ara el Principat, el País Valencià o les Illes Balears, no pot oferir als seus ciutadans/alumnes. El que arreu del món es coneix com a espoli o directament atracament a mà armada, a l'Estat espanyol en diuen solidaritat.

Solidaritat és que Catalunya no pugui oferir uns serveis determinats al ciutadà perquè ha de pagar una quota de solidaritat a les arques estatals (com a càstig per ser un territori "massa ric"), i que a canvi els destinataris d'aquests diners (els territoris pretesament "pobres") sí que els puguin oferir. En resum, que els ciutadans de les teòriques "regions pobres" de l'Estat gaudeixen d'uns serveis totalment inabastables per als ciutadans de les teòriques "regions riques", i tot gràcies al magnífic repartiment estatal de la riquesa. Andalusia, per exemple, complementa les pensions dels seus jubilats amb un "extra", per compensar la pèrdua de poder adquisitiu. Catalunya, per exemple, no ho pot fer, per manca de pressupost.

És més, el president Extremeny ja ha dit en reiterades ocasions que no té la més mínima intenció de renunciar a l'actual sistema de finançament, i que en cas que els catalans vulguin deixar de ser espoliats "ens veurem les cares". També ha dit que creu que fer públics els comptes de qui aporta què a aquestes arques és "immoral i injust". Suposem que vol dir que si tothom s'adonés de qui paga i sobretot quant paga, quedaria massa evident l'espoli. Andalusia ja ha expressat moltes vegades també les seves reticències a que valencians i principatins reclamin un canvi en el model del finançament autonòmic.

I tenen tota la raó. I és que qui no protestaria si li caiguessin els calers d'una aixeta i vingués algú a provar de tancar-la, dient que els calers que passen per aquell tub surten de la seva butxaca? L'aixeta no es toca, "agua para todos", però ordinadors per a tots ... els extremenys.



Vosaltres mateixos podeu extreure'n conclusións, es alucinant, aixó s'ha de acavar ja coi, us demano que us en feu ressó, que tots aquells que tinguin blog o fotolog que actualitzin amb la notícia, aquí teniu el link: http://www.racocatala.cat/noticia/extremadura-ordinadors-tothom#article_16703
si no informem nosaltres, aquestes notícies queden tapades pel vel de desinformació espanyolista, tots junts podem, ànims!

info de www.racocatala.cat

"¡Que se mueran de sed!"

L'alcalde del PSOE de la localitat aragonesa d'Agón (Saragossa) ha estat entrevistat aquesta setmana en una entrevista al diari espanyol Nuevo Alcázar. En una entrevista surrealista, en la que ni s'arriba a citar el nom de l'entrevistat, el batlle d'aquesta petita localitat aragonesa que no arriba ni als 200 habitants es despenja i revela el seu anticatalanisme visceral.

"¡Que se mueran de sed!", "los jóvenes estan hartos de la opresión catalana", "Es muy probable que el pueblo se tome la justicia por su mano y destruyan las tuberías del trasvase y otras instalaciones, si no reciben justa recompensa por las molestias que la Generalitat.", "Me imagino a una familia catalana con el agua a intermitentes". [Que es morin de set! Els joves estan farts de l'opressió catalana. És molt probable que el poble es prengui la justícia pel seu compte i destrueixi les canaleres del transvasament i altres instal·lacions, si no reben la justa compensació per les molèsties de la Generalitat. M'imagino a una família catalana amb l'aigua 'a batzegades'].

En l'entrevista l'alcalde parla continuament dels regidors del poble citant-los com a membres de la seva família i amics ("el meu cosí creu que" ... "el meu amic de tota la vida serà el tinent d'alcalde") i avisa que, si cal, tallarà ell mateix les canonades.


Article extret del racócatalà: www.racocatala.cat

Després s'extranyen del independentisme... apa i que els dongon!

Atacs a la seu d'ERC-Sabadell

Després de mesos sense actualitzar, avui m'he decidit a fer-ho per denunciar les agressions que en els últims mesos han estat patint ala seu de ERC a Sabadell. En menys d'un any han atacat quatre cops la façana de la seu i aquesta nit passada ja s'han carregat el rètol de ERC com podeu comprovar a la foto. Lògicament no ha sortit ni a Tele5 ni a Antena3 ni a TVE i ningú no se n'ha assabentat, però curiosament cada cop que passe quelcom així a una seu del PSOE o del PP tots els mitjans se'n fan ressò i tothom ho condemna. Vull que us en doneu conta, de la manipulació dels mitjans de comunicació, que ens fan veure només el que els-hi interessa. Quina diferència hi ha entre atacar una seu del PSOE i fer-ho a una de ERC? és tant greu l'una com l'altra però no es així com ens ho fan veure.

be, ja no us foto més la pallissa, només demano que hi reflexioneu. Que tingueu un bon 1 de Maig!